Carta d’hivern, Teresa Pous
El 13 de desembre del 2006 la Rita Romans arriba a Sant Petersburg amb el propòsit d’escriure una carta al Víctor Fontclara. Té 50 anys i és psiquiatre. Quan en tenia 20 i ell 27, varen començar a sortir junts. Fa, per tant, trenta anys d’allò. Ella estudiava filosofia a la Universitat de Barcelona i el Víctor era crític d’òpera. Al cap de poc de conèixer-se es van fer inseparables. Els unia l’amor i la passió per la música, per la pintura, per la literatura. Feia un any i poc més de la mort del dictador Franco. La seva relació amorosa va transcórrer en aquella Barcelona que començava a alçar el cap.
La Rita, al cap de mesos de sortir junts, va notar que el Víctor s’anava distanciant d’ella. Inesperadament, ell va decidir anar a Milà per fer la tesi doctoral sobre l‘òpera Nabucco. Es van separar. La Rita va travessar un túnel llarg. Va emmalaltir. A poc a poc, però, trobà les eines per anar transformant el patiment, per connectar amb el seu coratge i tornar a sentir el goig de viure. També per comprendre la decisió del Víctor.
A Sant Petersburg, la Rita vol reviure la seva relació amb el Víctor i li vol escriure una carta. Vol explicar-li la seva transformació. Ho farà envoltada de silenci i de neu. Vol reviure lectures i músiques que la van ajudar a ser més valenta i vol entendre alguna cosa del coratge de qui va resistir el Setge de Leningrad per l’exèrcit nazi.