He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare, Montse Aldrufeu Vinardell
Llegir He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare és accedir a una casa ampla que ens acull, arribar a l’eixida, enlluernar-te una mica i cloure els ulls observant el color canviant de la buguenvíl·lea. Ensumar l’atmosfera que respirem avui i que un dia seran uns altres els qui hi respirin. Esperar el vespre per fer un vol amb bicicleta, omplir-te d’aire abans de travessar l’androna —procurant no rascar-te les mans amb les parets— i deixar-lo anar de cop, sense retrets.
Aquest poemari està compost en quatre parts —«Pare», «El bosc de la nit», «Volen sol», «Volen ombra»— que conflueixen en una darrera i efímera part, la cinquena —«Epitafi»—, que és el punt de fuga que el tanca, com un deix d’alè suspès en un temps antic. És un cant a la infantesa viscuda en la pagesia mediterrània, maresmenca; a un descobriment del món envoltat de flors i arbres fruiters; a una herència que recull l’aroma estranya de les generacions passades.