Agenda

+
11 jun 2024 - 18:30h

Amadeo Bordiga en el partido Comunista de Italia

Amb Agustí Guillamón, autor del llibre

Categoria: Presentació de llibre

Del 1912 al 1926 l'acció i el pensament polític d'Amadeu Bordiga van encarnar la lluita del marxisme revolucionari a Itàlia. Al gener de 1921, al Congrés de Liorna del Partit Socialista italià, Bordiga va dirigir i protagonitzar l'escissió dels comunistes i la fundació del Partit comunista d'Itàlia. Va ser el seu dirigent més influent des d'aquesta fundació fins al IV Congrés de la Tercera Internacional, reunit el desembre del 1923.

Bordiga va comprendre, analitzar i denunciar el caràcter contrarevolucionari de l'oportunisme comunista. De la mateixa manera, va saber captar els primers símptomes d'abandonament dels principis programàtics i es va enfrontar fins a l'últim moment, al si de la pròpia Internacional, a la progressiva degeneració estalinista, sense més objectiu que facilitar en el futur la restauració teòrica i organitzativa del partit del proletariat.

El Congrés de Lió (gener de 1926), va suposar la definitiva derrota organitzativa de l'Esquerra comunista, atesa la impossibilitat de presentar-se com a fracció o tendència al si del partit, així com de defensar les seves posicions polítiques. La intervenció de Bordiga al VI Executiu Ampliat de la Internacional va ser la darrera possibilitat que va tenir l'Esquerra comunista d'utilitzar una tribuna internacional per defensar el programa comunista fundacional. El brusc enfrontament entre Stalin i Bordiga, al voltant de la qüestió russa i la teoria del socialisme en un sol país, va assenyalar la definitiva derrota de les concepcions revolucionàries. Bordiga va concloure que la piràmide es recolzava sobre el seu vèrtex. La derrota organitzativa de l'Esquerra comunista era conseqüència directa de la seva defensa intransigent dels principis programàtics. Bordiga es va queixar, als agres debats sobre el fraccionalisme del Comitè d'Entente de l'Esquerra, de l'excessiu personalisme al voltant del seu nom, ja que concebia el lideratge com a mera funció, totalment despersonalitzada. El novembre de 1926 va ser detingut i casa seva saquejada pels feixistes. Al març de 1930, a pocs mesos del seu alliberament, va ser expulsat del partit.

El mèrit i la força de Gramsci i Togliatti residien en el paper d'homes de confiança de la Internacional a Itàlia. Aquesta va ser també la seva misèria, perquè suposava la seva plena identificació i complicitat amb el naixent estalinisme. La derrota inevitable i la feblesa de Bordiga i de l'Esquerra comunista radicaven en la seva intransigent oposició a l'oportunisme ia la degeneració de la Internacional. Aquesta va ser també la seva grandesa històrica, i l'origen i la raó de ser del bordiguisme com a corrent marxista diferenciat.

Agustín Guillamón (1950, Barcelona) és llicenciat en Història Contemporània per la Univ. de Barcelona. Des del 1993 dirigeix la revista Balance. Quaderns d´història, centrada en la història del moviment obrer revolucionari. Ha col·laborat en l'edició de les obres completes de Grandizo Munis. Va tenir una columna mensual, “Diccionari militant”, a la revista Catalunya de CGT. Ha publicat nombrosos llibres, articles i contribucions sobre la revolució social espanyola de 1936, destacant la seva tetralogia Fam i violència a la Barcelona revolucionària composta per La revolució dels comitès, de juliol a desembre de 1936; La guerra del pa, de desembre de 1936 a maig de 1937; Insurrecció, les sagnants jornades del 3 al 7 de maig de 1937 i La repressió contra la CNT i els revolucionaris, de maig a setembre de 1937. Els seus darrers llibres són La Revolució Russa, una interpretació crítica i llibertària, 2020, i Ressons i passos perduts de Juan García Oliver, 2021.