Ahir dijous, el Museu de Granollers va inaugurar l’exposició "Imatges a contratemps. Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació "la Caixa", una reflexió a partir de tres grans instal·lacions d'artistes de primer nivell com Bruce Nauman, Ignacio Uriarte i Óscar Muñoz, entorn de la performance, de les imatges que generen i del llenguatge que empren.
Aquesta exposició s’emmarca en la voluntat de l’Obra Social ”la Caixa” de mostrar la seva Col·lecció d’Art Contemporani amb exposicions successives per tot el territori amb l'objectiu de donar a entendre les avantguardes a partir del fons de l’entitat.
La Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” està formada actualment per gairebé 900 obres, i en els seus fons figuren treballs dels artistes més importants dels últims trenta anys. Des de les primeres incorporacions d’obres del minimalisme, l’art pobre, la pintura expressionista i l’escultura dels anys vuitanta, la Col·lecció ha reunit una magnífica representació d’artistes fonamentals dels últims anys i ha apostat per creadors que són a l’inici de la seva carrera. Aquesta tasca ha exigit un rigorós seguiment de l’evolució estètica contemporània, necessari perquè la Col·lecció mantingui un esperit obert i innovador. La Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” és avui un punt de referència artístic, com ho mostra el constant préstec d’algunes de les seves obres per a exposicions a tot el món.
L’Obra Social ”la Caixa”, amb la voluntat de donar a conèixer la Col·lecció de manera didàctica, organitza regularment exposicions als seus centres CaixaForum, així com en mostres itinerants a Espanya, Europa i la resta del món; entre aquestes, se n’han presentat recentment a Alemanya, la Xina, Polònia, Romania i Portugal.
L’entitat ha engegat una nova línia d’actuació per promoure aliances estratègiques amb els grans centres museístics del món —com ara el Museu del Louvre o el Museu del Prado—, amb la finalitat d’intensificar la seva acció cultural. En aquesta línia s’emmarca el recent acord amb la Fundació MACBA per a la gestió coordinada dels fons d’art contemporani d’ambdues institucions, com també una política coordinada d’adquisició d’obres i la coproducció d’exposicions a partir dels fons de les seves col·leccions.
ARTISTES PRESENTS A L’EXPOSICIÓ
Bruce Nauman
"Shit in your Hat - Head on a Chair", 1990
Videoinstal·lació amb imatge de retroprojecció: video transferit a DVD,
imatge color, so, 62'. Fusta, cera, pantalla i cable d'acer.
"
Shit in Your Hat - Head on a C h a i r " (1990), de Bruce Nauman, és una videoinstal·lació integrada per una part escultòrica i una projecció. El mim que protagonitza el vídeo executa de manera gestual totes i cadascuna de les accions segons les instruccions qu e es donen des de l’àudio. Per bé que és del 1990, aquesta peça de Nauman té els seus orígens en les preocupacions de caràcter estètic i conceptual que han ocupat el treball d’aquest artista des de les seves primeres obres dels anys sei xanta. Entre aquestes inquietuds hi ha la introducció de modificacions i girs en el llenguatge vinculat a accions de car àcter performatiu. En aquest sentit, la peça que presentem es basa en tot un seguit d’instruccions, la qual cosa té clare s ressonàncies d’obres dadaistes i del moviment Fluxus. D’altra banda, gran part de la iconografia que fa servir Nauman també prové en aquest cas del món de l’espectacle, del teatre i del circ; una imatgeria de caràcter popular que p rovoca un efecte hipnòtic reforçat per l’estructura en bucle del vídeo.Sh it in Your Hat - Head on a Chair " provoca una relació incòmoda amb l’espectador. De vegades, les instruccions que el mim ha d’executar són irreverents, allunyades de la imatge que el món de l’espectacle atorga a aquest personatge. La situació que es genera és totalme nt tragicòmica, en el sentit que el mim es troba atrapat en l’execució d’unes instruccions que, si bé al principi pod en fer gràcia, no triguen gaire a capgirar-se i crear una situació tensa.
I
gnacio UriarteThe history of the Typewritter Recited by Michael Winslow ", 2009
HD-Film (RED) on BluRay, 20’ 52”
A "The History of the Typewriter Recited by Michael Winslow ", Ignacio Uriarte situa allò obsolet al centre de la seva obra, amb un doble vessant. Aquest artista, que va iniciar la seva trajectòria laboral treballant en oficines, aprofita aquesta experiència prèvia per convertir aquest àmbit de treball en l’objecte de la seva recerca artística, tot introduint desplaçaments de significat i estètics.
Per a la realització d’aquesta peça, Uriarte va enregistrar el so de 68 màquines d’escriure diferents a partir d’uns criteris de distància històrica i industrial entre elles. Després li va demanar a l’actor Michael Winslow (conegut com l’home dels 10.000 efectes sonors) que portés a terme la imitació del so de cadascuna d’elles tot teclejant "The History of the T ypewriter Recited by Michael Winslow". El vídeo resultant mostra l’actor imitant el so de, finalment, 32 màquines d’escriu re. En aquest treball, allò obsolet s’articula de dues maneres: d’una banda es recupera la màquina d’escriure, una ein a totalment desplaçada de les oficines i de la vida contemporània i, de l’altra, hi ha el tema dels actors que imiten sons mecànics, que també es troben en un segon plànol i són fàcilment substituïbles pels efectes digitals. En aquest a peça es fa audible un so pertanyent clarament al passat, i visible la tasca d’uns professionals que rarament coneix em.
Óscar Muñoz
Re-t r a t o ", 2003
Videoproj ecció: video DVD, imatge color, 29'15"
El dibui x sempre ha ocupat un paper central en l’obra d’Óscar Muñoz. En el vídeo "Re-trato ", l’acte de dibuixar esdevé l’acció performativa que s’executa de manera cíclica. La desmaterialització, el fer i desfer, el construir per destr uir, són conceptes que han articulat el treball d’aquest artista des del començamen t. En aquesta peça, el fet que el di buix es faci amb aigua (un element també present en altres obres) facilita la seva de saparició per evaporació a mida qu e es realitza. L’acció vol portar a terme un retrat, tal com indica el títol, però la mà qu e executa el dibuix mai no arriba a mostrar el rostre objecte de la representació, la qual cosa genera una certa frustració en l’espectador i sumeix l’acció e n un exercici condemnat al fracàs infinit.