A càrrec d'Andy Durgan i Albert Portillo, historiadors.
Joaquim Maurín i Julià neix a Bonansa, a la Ribagorça, el 12 de gener de 1896 en una família relativament acomodada i en un Aragó sota la petja de ferro del caciquisme. Amb divuit anys col·labora amb la revista republicana aragonesista Talión i, al cap de poc, fa el salt a Lleida, on s'estrena com a mestre al Liceu Escolar de Geografia i Història. Sota l'influx del moviment obrer liderat per la CNT, Maurín es compromet amb el sindicalisme revolucionari el 1920, i converteix Lleida, «Mauringrad», en l’epicentre de tota una generació que s’emmiralla en la Revolució Russa. Des de les pàgines de Lucha Social i La Batalla, Maurín comença el seu trànsit al marxisme. Els viatges a Rússia com a delegat de la CNT, la repressió sota la dictadura de Primo de Rivera i el pas pel Partit Comunista d'Espanya el consagren com un dirigent obrer extraordinari. El 1931, funda el Bloc Obrer i Camperol, dos anys després proposa la creació de l’Aliança Obrera i el 1936 surt elegit com a únic diputat del Front Popular pel Partit Obrer d'Unificació Marxista. Les seves tres grans obres en forma de llibre són, de fet, d'aquest període. La guerra civil posa fi a aquesta trajectòria, en ser empresonat pel franquisme a l’Aragó el 1936. Comença un periple de deu anys a les presons de Franco, fins a poder exiliar-se als Estats Units, on funda una agència periodística de signe conservador, l’American Literary Agency. Mor a Nova York el 5 de novembre de 1973.